Quan tenia 5 anys els meus pares es van separar, vivia amb la meva mare en un pis i perquè no em sentís tant sola (com que no tenia germans, encara), la meva mare va decidir comprar-me un gos. En Roy.
És clar, quan era petit li havia d’ensenyar a no fer pipí ni caca a casa, a donar la poteta, li havia d’ensenyar on havia de dormir (tot i que dormia on li sortia del nas)...
El que jo no sabia, és que tenir en Roy m’ajudaria a mi a convertir-me en una persona responsable, de cop i volta, una nena de 6 anys tenia responsabilitats, havia de treure’l a passejar, portar-lo al veterinari quan no es trobava bé...
El que m’ha ensenyat aquest gos, TOT, potser no m’ho ha pogut aportar mai qualsevol persona, l’estimació i el respecte que li tenia, potser no l’he tingut per moltes persones.
En Roy va viure amb durant 18 anys, jo l’he vist créixer, l’he vist patir una malaltia, l’he vist fer-se vell, i ell m’ha vist tornar de l’escola, canviant-me de casa, passar crits per l’adolescència... Ell s’ha educat amb tot el li he aportat, però jo no sabia que m’estava educant a mi mateixa també.
El passat 31 de maig, el dia que jo vaig fer 22 anys, es va morir. Potser va ser una senyal que m’havia de fer més gran i que ell ja no em podia acompanyar més en aquest camí. En Roy ha sigut un dels millors professors que he tingut mai igual que jo he intentat ser una bona educadora per a ell.
Quan tu intentes educar, no t’en adones, però t’estan educant a tu també.
|
Roy |